Contribució a la renovació i transformació de l’esquerra
10 de desembre de 2023
Amb horror veiem augmentar dia rere dia, setmana rere setmana, la xifra de civils morts a Gaza. Estem consternats i indignats pel càstig col·lectiu infligit als gazians per l’exèrcit israelià, per la violència creixent dels colons a Cisjordània i per l’opressió dels ciutadans palestins d’Israel per part del Govern i de grups d’extrema dreta. Als EUA, a Europa, a l’Índia i altres llocs, l’activisme a favor dels palestins és demonitzat per nombrosos polítics, per molts mitjans, i criminalitzat per l’Estat en alguns casos. Moltes anàlisis occidentals sobre el conflicte palestino-israelià estan impregnades de racisme, que sovint presenta els israelians com un poble occidental modern i civilitzat, els sofriments dels quals són més profunds i, en certa manera, més reals que els patits pels palestins.
En un context com aquest, és comprensible que es focalitzi exclusivament en el curt termini. Es pot pensar que no és hora de parlar del que falla en l’activisme en relació amb el conflicte Israel/Palestina i, en general, dins de les esquerres.
Però pensem que davant d’aquesta crisi la reflexió és de summa importància. Ara, no més tard, és quan hem de demostrar esperit crític, per tal de decidir si els objectius principals dels nostres moviments són els adequats per, realment, obtenir un canvi.
Una quantitat important del que es diu i en el que es creu a l’esquerra respecte a l’imperialisme i l’antiimperialisme, del nacionalisme i l’internacionalisme, del racisme, l’islamisme i molts altres temes està, per a nosaltres, profundament esbiaixat i és a vegades reaccionari.
Massa militants d’esquerres han defensat i fins i tot celebrat la massacre del 7 d’octubre, perpetrada per Hamàs i la Jihad Islàmica al sud d’Israel. Des del nostre punt de vista, aquí està l’expressió de les anàlisis esbiaixades i les opinions reaccionàries.
Som des de fa molt de temps militants i organitzadors d’esquerres. Amb aquest text, volem iniciar un diàleg amb els diferents corrents de les esquerres, i fer comprendre a aquelles persones que desitgen fer el mateix que no estan soles. És també una invitació a unir-se a nosaltres per aixecar-nos contra l’antisemitisme, l’antiracisme truncat, el campisme, el nacionalisme, la tolerància cap a l’islamisme i altres aliances confusionistes esquerra-dreta. Escrivim amb l’esperança que un altre internacionalisme és possible.
L’objectiu de la nostra crítica no és moderar el suport de l’esquerra als drets i la llibertat dels palestins, sinó tornar a ancorar aquest suport en un projecte democràtic viable, arrelat en l’internacionalisme, i per tant veritablement universalista. Volem una esquerra que lluiti més eficaçment no solament pel dret dels palestins, sinó també per la democràcia, la igualtat i la llibertat per a totes i tots.
Mentre nombroses imatges que ens van arribar inicialment el 7 d’octubre, des de la frontera de Gaza, ens mostraven civils que traspassaven les tanques, a mitja matinada, estava clar que Hamàs i els seus aliats havien assassinat sense pietat un munt de civils desarmats i n’havien segrestat d’altres. Les víctimes eren tant joves com grans, incloent-hi supervivents de la Shoah, treballadors agrícoles migrants i beduïns. Tenim proves indubtables de tortura i violències sexuals d’extrema gravetat. L’amplitud i la barbàrie dels atacs han sembrat la por i el trauma no només en el si de la societat israeliana, sinó també a través de la diàspora jueva arreu del món, ja que la major part dels jueus –sionistes o no– tenen múltiples vincles amb Israel. Les massacres del 7 d’octubre i els atacs de coets sobre civils israelians són actes dictats per la crueltat més pura i causen un profund sofriment als jueus d’Israel i la diàspora.
Però l’apologia de la violència de Hamàs cap a civils, recolzada per una bona part de l’extrema esquerra, revela no només l’absència de la més elemental compassió, sinó també una apreciació errònia del que és Hamàs. Hamàs no és una simple expressió abstracta de la “Resistència” contra Israel. Porta a terme les seves accions segons els seus propis objectius polítics, que són fonamentalment reaccionaris. Ometre aquests objectius, en benefici d’un suport incondicional a qualsevol resistència, implica negar als palestins el seu lliure arbitri, i reduir-los a una simple força de reacció, incapaç de prendre decisions polítiques. Oposar-se a Hamàs no és “explicar als palestins com resistir”, sinó donar suport als palestins que també s’oposen a Hamàs i que sostenen la resistència sobre una base política diferent.
A les accions de Hamàs els ha seguit una resposta massiva de l’Estat israelià, tal com Hamàs havia anticipat i esperat. És necessari tornar a afirmar-ho: estem consternats i ens oposem categòricament als atacs de l’Estat israelià contra els civils i les infraestructures civils de Gaza, al desplaçament de les poblacions palestines, a la retòrica deshumanitzadora i les intencions de neteja ètnica formulades per polítics israelians, als projectes d’implantació de colònies a Gaza i la violència dels colons i les forces de seguretat israelianes exercida contra els palestins de Cisjordània. Donem suport a la lluita pels drets palestins i ens oposem a la violència de l’Estat israelià i l’ocupació.
Ara bé, si el nostre moviment ha de perseguir efectivament els seus objectius d’emancipació i democràcia, ha de ser també un lloc de reflexió i crítica dels corrents que actuen dins l’esquerra contra aquests mateixos objectius.
Reconèixer el sofriment dels palestins no vol dir que no puguem també reflexionar sobre els problemes plantejats per moltes reaccions de l’esquerra i, més en general, sobre les perspectives de les esquerres després del 7 d’octubre.
Immediatament després dels atacs, actes antisemites –atacs violents, assetjaments en línia i presencials– han esclatat al món. Els discursos antisemites s’han propagat viralment a les xarxes socials i als carrers. El racisme antimusulmà també ha augmentat amb força. L’extrema dreta instrumentalitza aquest conflicte per arribar a nous públics, tant entre els que sostenen com entre els que s’oposen a Israel. La polarització creixent i la divisió contribueixen a la deshumanització dels jueus, els àrabs i els musulmans per tot arreu –i no només dels israelians i els palestins–, així com a la difusió d’una competició victimista, en un joc de suma zero, en lloc de la solidaritat.
Ens oposem als intents que apunten a desacreditar, demonitzar i fins i tot criminalitzar qualsevol moviment de solidaritat amb els palestins, sota el pretext de l’antisemitisme, dins del moviment propalestí i de l’esquerra, en general. No obstant això, una confrontació amb l’antisemitisme és necessària.
No es tracta d’una qüestió de respectabilitat del moviment propalestí. La raó per la qual cal confrontar-se a l’antisemitisme quan apareix no és que fa sospitosa la solidaritat amb els palestins, sinó que la presència de posicions reaccionàries i conspiracionistes en els nostres moviments, fins i tot en forma xifrada o marginal, amenaça amb intoxicar els nostres projectes polítics.
On s’ha perdut l’esquerra?
Per què és tan difícil per a una gran part de les esquerres adoptar una actitud humanista elemental, i tenir en compte el sofriment dels civils –inclòs el dels ciutadans israelians– com a punt de partida? Per què alguns han estat incapaços de condemnar una massacre sense intentar relativitzar-la o contextualitzar-la de manera insensata? Per què la solidaritat dels militants d’esquerres amb les víctimes de l’opressió sembla a vegades condicionada a l’alineació geopolítica de l’Estat que les oprimeix? Per què una part important dels corrents de l’esquerra ha de lluitar per identificar l’antisemitisme i enfrontar-se a ell dins les seves pròpies files?
No hi ha una resposta única i senzilla a aquestes preguntes. No obstant això, creiem que començar a respondre-les és una etapa essencial per a una renovació de les esquerres. Presentem la nostra anàlisi del que considerem aquí com alguns dels problemes més importants.
Fetitxització del conflicte Israel/Palestina
El conflicte Israel/Palestí ha arribat a ser un drama moral central per a gran part de l’esquerra contemporània, de la mateixa manera que ho va ser Sud-àfrica per a la generació anterior.
Alguns reportatges i comentaris periodístics per al gran públic utilitzen un marc intel·lectual orientalista per descriure tota la regió, fent un retrat d’àrabs bàrbars i premoderns, en oposició a Israel, representat habitualment com una democràcia liberal moderna.
Al mateix temps, tant els òrgans de premsa dominants com la premsa compromesa amb l’esquerra presten molta més atenció al conflicte Israel/Palestí que a Síria, Kurdistan, Sudan, Etiòpia, Corea, Sri Lanka, Myanmar o qualsevol altre lloc del món on estats militaristes (o agents no estatals) oprimeixen minories nacionals i ètniques, o bé es dediquen a cometre massacres.
No es tracta d’establir una jerarquia moral o política de les opressions al món, ni de prioritzar l’atenció i l’acció en funció del grau de sofriment. Es tracta més aviat de mostrar que la solidaritat amb els palestins ha de trobar la seva font en un compromís universal a favor dels drets fonamentals, la qual cosa suposa també la solidaritat amb totes les altres lluites contra l’opressió.
Fetitxitzant el conflicte Israel/Palestina i idealitzant la lluita dels palestins mitjançant una imatgeria romàntica, els partidaris de les esquerres es converteixen en miralls de la deshumanització dels palestins que regna en l’opinió pública general. L’efecte d’aquesta fetitxització del conflicte Israel/Palestina per les esquerres és convertir tant els palestins com els jueus israelians en personatges abstractes d’un relat polític, abans que en éssers humans de carn i ossos, susceptibles de reaccionar de diverses maneres a la seva condició i les seves experiències.
Ignorància de la Història
Malgrat la centralitat de la causa palestina en l’esquerra contemporània, sovint hi regna el desconeixement de la història de la regió i del conflicte.
Gran part dels militants d’esquerres han distorsionat el sentit dels conceptes potencialment útils per a l’anàlisi, com ara el de “colonialisme d’assentament”, per transformar-los en pseudoanàlisis. Usar aquests termes de forma simplista permet als militants evitar confrontar-se amb la complexitat. La diversitat històrica interna del sionisme, la seva relació ambivalent amb els diversos imperialismes, i les històries variades dels exilis que han donat lloc a les migracions jueves cap a Israel des de molts països han estat sovint mal compreses.
Els processos de formació d’Israel com a llar nacional jueu implicaven una colonització d’assentament que va comportar el desplaçament de molts habitants inicialment presents, a preu de crims de guerra i expulsions. Va ser també la fugida desesperada d’un poble que havia estat ell mateix víctima de la violència racista i d’un intent d’exterminació. Els palestins són, segons una frase d’Edward Saïd, “les víctimes de les víctimes i els refugiats dels refugiats”. Els jueus israelians estan lluny de ser els únics en haver-se constituït com a nació i haver fundat un Estat sobre bases que impliquen la despossessió dels habitants ja presents en el seu propi territori.
Confrontar-se plenament amb aquesta història en tota la seva complexitat i les seves tensions no està destinat a minimitzar el sofriment patit pels palestins en el moment de fundació d’Israel i després. Però deixar de fer-ho arruïnaria la comprensió i els esforços desplegats per desenvolupar i sostenir les lluites per la igualtat.
Un millor nivell de coneixement històric i una consideració més compromesa amb les implicacions pràctiques de les diferents propostes de solucions possibles, solució amb un Estat, dos Estats o altres, permetrien reviscolar el moviment de solidaritat.
Política confusionista
Una clau d’anàlisi important de la política contemporània, arran de l’ensorrament dels moviments obrers de masses, és l’auge de projectes polítics sincrètics que s’alcen sobre tradicions polítiques diferents –que es denominen sovint rojipardisme, el diagonalisme o el confusionisme. Certes franges de l’esquerra han fet aliances perilloses amb forces d’extrema dreta. Des de tribuns d’extrema dreta presents en les manifestacions contra la guerra fins a antics militants d’esquerres que s’han unit als objectors al confinament de la COVID, des d’influencers antiimperialistes que reben convidats paleoconservadors fins a cantants de folk anarquistes que promouen el negacionisme, els últims temps han vist néixer col·laboracions polítiques alarmants. A vegades aquests moviments neixen o es desenvolupen a partir de franges de l’extrema dreta que intenten vendre’s a l’esquerra. Com que l’antisemitisme és sovint el que vincula elements dispars en aquestes formacions sincrètiques, aquests corrents poden revelar-se tòxiques quan es manifesten en el militantisme en solidaritat amb Palestina.
Campism
Arreu del món tenen lloc lluites per al canvi democràtic i per obtenir més drets i igualtat. Però sovint es relacionen amb reivindicacions segons les quals aquests principis representen l’hegemonia de l'”elit liberal occidental” i són part d’un “ordre mundial unipolar”, més que drets i aspiracions humanes universals.
Els règims opressors i autoritaris afirmen que els esforços fets per tornar-los deutors d’aquests principis no són més que intents de protegir l’hegemonia unipolar occidental. Aquests règims es presenten com a líders d’un món “multipolar” emergent, on els diferents règims autoritaris seran lliures de definir la “democràcia” segons els seus propis estàndards antidemocràtics.
D’altra banda, igual que els moviments racistes, patriarcals i autoritaris occidentals es proclamen a si mateixos com la veu dels pobles autòctons, contra les “elits globalistes”, en les antigues colònies occidentals, aquests moviments es presenten a si mateixos com la “majoria descolonial” contra l’hegemonia de les “elits occidentalitzades”.
Les esquerres rebutgen sovint reconèixer aquesta dinàmica. Pitjor encara, alguns dels seus membres difonen una (falsa) promesa: la que pretén que règims i forces tiràniques, autoritàries i reaccionàries representen una resistència progressista a l'”Occident imperialista”. El seu compromís amb la supervivència i la solidesa d’aquests règims “multipolars” es fa en detriment d’una solidaritat consistent, eficaç i significativa amb els moviments que combaten aquests règims des de dins.
L’imperialisme occidental està confrontat al desafiament de les alternatives reaccionàries: l’imperialisme rus, l’imperialisme xinès, l’imperialisme regional iranià despleguen sovint forces paramilitars pantalla, com Hezbollah i, en certa manera, Hamàs, i tenen un paper contrarevolucionari, sobretot en l’onada de moviments d’alliberament que es van alçar el 2011. Les petromonarquies de la península aràbiga estan esdevenint progressivament potències globals; altres potències imperialistes regionals o subimperialistes, com Turquia, estan esdevenint cada cop més fortes i no són, certament, simples Estats clientelars dels EUA.
Davant d’aquesta situació, una extrema esquerra, que defensa des de fa anys que tot el que perjudica l’imperialisme hegemònic occidental (el dels EUA) i els seus aliats és necessàriament progressista (una perspectiva que es coneix com a “campisme”, on s’associa a un “camp” geopolític abans que perseguir un projecte autènticament internacionalista), no pot més que degradar-se en l’apologia d’aquests règims reaccionaris. Aquest “antiimperialisme” campista és cec al fet que en defensar el suposat “eix de la resistència” no s’oposa en absolut a l’imperialisme, sinó que es constitueix en auxiliar d’un pol imperial rival, en un món “multipolar”.
En un període històric anterior (que va assolir el seu punt àlgid durant la Guerra Freda), el pol d’oposició als EUA en l’imaginari de l’esquerra campista era l’URSS (que servia sovint, no com una veritable brúixola política, sinó simplement com un símbol de la possibilitat d’una alternativa qualsevol). Però després del xoc petrolier de 1973 i la revolució iraniana de 1979 i, en particular, després de la caiguda del bloc soviètic, aquest paper va ser progressivament assumit per diverses configuracions de l'”eix de la resistència”, inclosa la República Islàmica de l’Iran i, poc després, Hamàs.
Teoria del complot
El nostre món complex i “multipolar”, l’opacitat dels mecanismes de poder i d’opressió, així com els processos de fragmentació social, condueixen la gent a buscar respostes a les seves preguntes i explicacions més enllà del “pensament dominant”. Les plataformes digitals que monetitzen la desinformació i les falses informacions, que faciliten la propagació de mites i mentides, faciliten l’accés a teories conspiracionistes que donen la impressió d’aportar respostes i explicacions.
Les formes de compartir i adquirir el coneixement a través dels mitjans digitals poden encoratjar simultàniament el cinisme envers les institucions i la credulitat envers les fonts “alternatives”. L’alegria de “desemmascarar” les realitats ocultes, juntament amb la desesperació davant de l’omnipotència de l’hegèmon i la recerca de lligams de causalitat entre fenòmens dispars en absència d’eines analítiques, permeten comprendre el sentit d’aquests fenòmens. I les teories complotistes condueixen gairebé invariablement a l’antisemitisme, que funciona com una metateoria de la conspiració.
L’antisemitisme es fusiona sovint amb el fanatisme antimusulmà en l’imaginari de l’extrema dreta conspiracionista, a través del biaix de les teories del “Gran Reemplaçament”, que postulen un complot fomentat per “financers globalistes”, entre els quals el més eminent és George Soros, amb l’objectiu d’esponsoritzar la immigració musulmana a Europa, als EUA i altres regions amb majoria “blanca”, i desplaçar les poblacions “blanques”.
L’antisemitisme com a pseudoemancipació
Com altres teories complotistes, l’antisemitisme ofereix falses respostes i explicacions fàcils en un món complex i confús. A diferència de molts altres racismes, l’antisemitisme apareix sovint com un discurs pseudorebel, una manera de “colpejar els de dalt”: pot atribuir a l’objecte del seu odi poder, riquesa i astúcia gairebé infinites. A causa del seu caràcter pseudoemancipador, l’antisemitisme sembla sovint radical. Però és un pseudoradicalisme: assimilant els jueus a una elit oculta que controla les nostres societats, serveix per fer invisible la veritable classe dominant, per protegir les estructures del poder i desviar cap als jueus la còlera contra la injustícia.
Com suggeria Moishe Postone, actua sovint com una forma d’“anticapitalisme fetitxitzat”: “La potència misteriosa del capital, que és intangible, global i que domina sobre nacions, regions i vides de les persones, és atribuïda als jueus. La dominació abstracta del capitalisme queda personificada pels jueus”. Aquest antisemitisme pseudoemancipador té una llarga història, que s’estén des de determinats textos fundacionals de les branques mestres del socialisme modern, passant pels congressos de la Segona Internacional, fins als sindicats i partits obrers en temps de migracions massives d’Europa de l’Est, fins a les versions new age del feixisme en el moviment ecologista. Estava present i era contestat en el si dels partits de la Revolució Russa; s’expressava en el nazisme i en la ideologia estalinista de postguerra; i és recuperat pels seus hereus avui en dia, que veuen en els “financers globalistes” i “cosmopolites” un polp vampíric que explota els treballadors productius, arrelats a la terra on han nascut. Però aquest antisemitisme queda cada cop més emparentat amb una visió “antiimperialista” en la qual es xucla la sang dels miserables del Sud Global.
Vincles amb l’islamisme
Malgrat que algunes seccions de l’esquerra (en particular, a Europa i a les Amèriques, però també en altres regions del món) posseeixen una llarga història de racisme antimusulmà (que va tornar a primera línia durant la guerra siriana, mentre els blocs d’esquerres usaven retòrica de guerra contra el terrorisme per demonitzar la revolució), en el període que va seguir a la Segona Intifada i l’11 de setembre, la concepció del món campista, que acabem de descriure, va portar molta gent d’esquerres a considerar l’islamisme com una força progressista i fins i tot revolucionària en relació amb l’imperialisme occidental hegemònic.
Desgraciadament és un fenomen mundial. No obstant això, la major part dels militants d’esquerres del Sud-est asiàtic i del nord d’Àfrica (SWANA), que s’han confrontat més directament amb la política reaccionària dels islamistes, cosa que els militants d’esquerres de les altres regions del món no han fet, no alimenten aquestes il·lusions. Al contrari. Els partidaris de l’extrema esquerra que viuen fora de la SWANA farien bé d’escoltar-los.
L’islamisme engloba diferents branques. Hamàs no és ISIS; ISIS no són els talibans; els talibans no són el règim d’Erdoğan a Turquia. Hamàs mateix conté diferents corrents. És important comprendre aquestes distincions. Però això no ha de cegar les esquerres respecte al fet que, a nivell del poder social, els moviments i els règims islamistes, igual que altres formes de fonamentalisme religiós polític, maltracten les minories religioses, ètniques i sexuals, a les dones, els dissidents polítics i els moviments progressistes.
El racisme antijueu és un element persistent en la ideologia islamista, clarament exhibida en el treball fundador de Sayyid Qutb, “El nostre combat contra els jueus” (1950), en la Convenció de 1988 de Hamàs (que cita el fals document antijueu, Els protocols dels savis de Sió). Les posicions dels islamistes respecte a Israel, al sionisme i als jueus no són purament “polítiques”, és a dir, explicables únicament en termes de confrontació entre palestins i israelians/sionistes, sinó que participen més extensament d’una visió antisemita del món.
Encara que tinguin les seves pròpies perspectives i agendes, els moviments islamistes han de ser considerats en el context de competència entre potències regionals en un món d’imperialismes rivals: els islamistes s’oposen sovint a l’imperialisme hegemònic en nom d’un imperialisme regional rival o bé aliant-se amb aquest –com, per exemple, el de l’Iran. Al mateix temps, l’imperialisme dels EUA i els seus aliats, com Israel, toleren o recolzen a vegades també els moviments islamistes, a fi de debilitar altres forces.
El fet de veure les lluites d’alliberament en relació amb el gènere i la sexualitat com d’importància política secundària, en comparació amb altres problemes prioritaris, com, per exemple, la lluita contra “l’enemic comú” que és “l’imperialisme dels EUA”, permet també, en part, explicar la voluntat explícita de molts militants d’extrema esquerra de blanquejar determinats moviments, silenciar les crítiques contra ells o fins i tot proposar aliances amb aquests moviments que, com tots els moviments fonamentalistes religiosos, estan obsessionats amb el control patriarcal, homòfob i trànsfob del gènere i la sexualitat.
Abandonament de l’anàlisi de classe
L’única via possible per desembocar en un veritable projecte polític democràtic i anticapitalista és el suport a lluites autoorganitzades d’explotats i oprimits que van en el sentit de l’emancipació. La lluita de classes no ha cessat de retrocedir des de fa dècades, després de les victòries del neoliberalisme i les derrotes del moviment social i obrer. Però l’abandonament del suport a l’autoorganització de la classe obrera i d’altres lluites d’emancipació, que contribueixen a la democràcia a partir de la base, remet a una llarga història. El segle passat va estar tràgicament ple d’exemples d’esquerrans que van substituir l’acció en favor dels explotats i oprimits per la dels estats estalinistes i altres forces autoritàries.
Molta gent que es defineix a si mateixa com d’esquerres ha arribat a defensar, amb un punt de vista més o menys crític, forces estatals i no estatals que ni tan sols utilitzen la retòrica o el simbolisme del socialisme: la Rússia de Putin, la Síria d’Assad, la República Islàmica de l’Iran i les forces paramilitars com Hamàs o Hezbollah.
Pensem que l’auge de projectes polítics confusionistes, campistes o complotistes, així com l’adhesió creixent a un antisemitisme pseudoemancipador poden explicar-se parcialment com una conseqüència d’aquest abandonament per part de l’esquerra de la noció de classe i d’una anàlisi de la dinàmica del capitalisme mundial.
Una gran part de les polítiques d’esquerres d’aquestes últimes dècades s’han fundat, no tant sobre la lluita contra el capitalisme com a relació social, sinó sobre el rebuig de l’“hegemonia americana”, de la “globalització”, de la “finança”, o a vegades del “sionisme”, considerat com l’avantguarda de totes aquestes forces. Això ha portat molta gent, que es percep com d’esquerres, a tenir simpatia cap a les alternatives reaccionàries a l’ordre polític i econòmic actual.
Al mateix temps, versions truncades de l’anticapitalisme, que es concentren en la suposada immoralitat del capital “financer” o “improductiu” –abans que sobre l’antagonisme objectiu entre el capital i el treball–, alenen les crítiques personalitzades a les “èlits globalitzades” i als “banquers de Rothschild”, en lloc d’encoratjar un moviment en favor de l’abolició del capitalisme mateix, gràcies a l’organització col·lectiva i la lluita provenint de la base.
Antiracisme selectiu
L’antiracisme global contemporani ha estat modelat en el context d’un segle XX dominat per les lluites contra el racisme antinegre, als EUA i altres parts, i contra l’imperialisme i el colonialisme occidentals. La seva aprehensió de la noció de raça és sovint simplista, binària i mal concebuda, incapaç de comprendre les línies complexes d’interseccions de la racialització del segle XXI.
La perspectiva dominant d’una gran part del pensament “anticolonial” presenta una visió maniquea, que divideix el món entre “opressors” i “oprimits”, aplicant aquestes categories a nacions i pobles en la seva totalitat.
Aquesta visió perjudica l’esquerra quan ha de comprendre com els diferents racismes es responen –per què els supremacistes hindús de l’Índia recolzen el nacionalisme israelià amb entusiasme, per exemple, o per què l’Estat xinès supremacista Han es presenta com a advocat dels drets dels palestins, alhora que es dedica a una colonització i a una repressió massiva dels musulmans al Xinjiang/Turquestan de l’est, en nom de “la guerra del poble contra el terrorisme”.
Perjudica també l’esquerra, quan ha de comprendre el racisme quan no correspon a una qüestió de color de pell, com en el racisme dels europeus de l’oest contra els europeus de l’est, “no tan blancs”, el racisme dels russos contra els ucraïnesos o el racisme antiarmeni.
L’antisemitisme, en particular, no entra clarament en la visió del món d’aquest antiracisme selectiu, que veu els jueus com a “blancs”, i no pot, per tant, considerar-los com a víctimes de racisme. Aquesta perspectiva esborra els “jueus no blancs” i ignora la construcció social i contingent de la blanquitud mateixa. La integració d’alguns jueus en la blanquitud és real, però és desigual i molt recent en molts casos.
Aquest antiracisme truncat és el reflex de l’anticapitalisme truncat en el qual es perden les esquerres.
En definitiva, la renovació de l’esquerra, com a moviment per la solidaritat internacional, necessita un antiracisme i un feminisme consistents, la regeneració d’una política de classe, una renovació de l’anàlisi del capitalisme mundial i el rebuig d’una visió campista, que procedeix d’una divisió binària del món en categories de bé i mal.
Com podem transformar i regenerar l’esquerra?
Proposem aquesta anàlisi com a contribució per a una renovació de les esquerres, fundada sobre un projecte polític autènticament internacionalista i democràtic. No és sempre fàcil emprendre l’atac a les idees reaccionàries en les nostres pròpies files. Però quan ho fem, el nostre moviment s’enriqueix cada vegada amb la comprensió més profunda que s’extreu. Com serien les esquerres si tinguessin en compte aquesta anàlisi?
Una solidaritat consistent
Com a internacionalistes, el nostre punt de partida hauria de ser la promoció del dret universal d’accés dels pobles als drets democràtics. Insistir en la solidaritat amb els civils atacats dels dos bàndols no respon a un estil frívol d’establir equivalències morals o argúcies, sinó a un principi ètic fonamental. La veritable solidaritat no vol dir que cal veure totes les persones com a idèntiques, i no ignora les diferències estructurals entre les víctimes; al contrari, reconeix i respecta les diferenciacions.
Les esquerres haurien de preocupar-se per les morts civils, ja siguin causades per l’Estat jueu, pels Estats àrabs, tant pels Estats del camp occidental com pels Estats que s’hi oposen o per actors no estatals.
El fi està substancialment condicionat i prefigurat pels mitjans: una política conduïda mitjançant massacres indiscriminades de civils no està al servei d’un fi emancipador.
Són particularment problemàtics els corrents polítics que posen el focus sobre els patiments dels palestins a Gaza, mentre romanen callats –si és que no mostren entusiasme– quan els sirians (incloent-hi els sirians palestins) han estat massacrats pel govern d’Àssad i els seus aliats (massacres sovint justificades per exactament la mateixa retòrica de guerra contra el terrorisme que utilitza Israel per disculpar-se dels atacs contra els civils) o quan els uigurs i altres minories ètniques, majoritàriament musulmanes, s’enfronten a empresonaments de masses, vigilància total i aniquilació cultural, a la Xina.
Donar veu a les forces militants de treballadors i treballadores, als progressistes i als que actuen per la pau dels dos bàndols
El canvi democràtic radical és impossible sense la voluntat pròpia de lluitar conscientment i activament per aquest. Una esquerra internacional que dedica les seves energies a fer el joc a les forces reaccionàries no fa res per ajudar al desenvolupament d’aquesta voluntat; al contrari, la inhibeix.
En el conflicte Israel/Palestina, com en tota lluita internacional, una esquerra veritablement internacionalista i democràtica hauria de concentrar la seva activitat en l’escolta, el compromís i la constitució d’un suport concret a les forces presents sobre el terreny que s’organitzen per fer progressar una agenda democràtica. Això significa oferir una caixa de ressonància a la veu dels actors locals –les feministes, els militants queer, els sindicalistes, els activistes del medi ambient– que s’oposen en les societats israeliana i palestina a la violència d’Estat perpètua i a la divisió racista.
Criticar els Estats no vol dir oposar-se als drets fonamentals dels pobles
Les comunitats nacionals en conjunt sovint es beneficien de les polítiques colonialistes dels seus Estats i de l’opressió d’altres pobles. Però aquests beneficis no són uniformes, i això no vol dir que els membres siguin igualment còmplices o que tinguin el mateix poder sobre les polítiques del seu Estat.
La solidaritat amb els palestins no hauria de ser sinònim d’hostilitat monobloc contra els jueus israelians com a poble, ni oposar-se als seus drets fonamentals. Un projecte polític d’esquerra ha d’apuntar a alinear els drets democràtics de tots de la millor forma, i no sostreure aquests drets a uns per redistribuir-los a uns altres.
Per tot arreu, els jueus de la diàspora –que sovint estan lligats a persones o llocs a Israel– se senten atacats quan els israelians són, en general, el blanc d’agressions. Defensar els drets dels palestins implica identificar i anomenar precisament l’Estat d’Israel i el seu aparell ideològic com a autors de la injustícia, i no el poble israelià com una totalitat, considerat com un bloc homogeni i indiferenciat en el pla polític.
Comprendre Israel en el món
L’antisemitisme atribueix tradicionalment un poder absolut als jueus. Quan aquest esquema s’aplica a Israel, es tracta sempre d’antisemitisme. Israel existeix en un món complex, canviant, “multipolar”; és un Estat potent, però el seu poder està limitat en el sistema mundial. No és segurament el líder de l’imperialisme mundial que han pintat determinades narratives en l’esquerra.
Hi ha moltes raons per les quals és just i necessari criticar Israel; aquestes raons són les mateixes per les quals es pot criticar molts altres Estats en el món, inclosos els Estats on vivim nosaltres mateixos. Rebutjar demonitzar Israel o considerar-lo com a excepcional no vol dir estar d’acord amb la seva política, sinó més aviat inscriure aquesta política en les tendències de les quals és una de les seves expressions i no la seva quintaessencia. Fins i tot la violència a gran escala que Israel infligeix als habitants de Gaza troba un precedent recent en la guerra del règim d’Àssad contra el poble sirià.
Els corrents d’esquerres que critiquen el colonialisme d’implantació israelià, mentre fan l’apologia del colonialisme rus a Ucraïna, utilitzen un doble criteri. Convidem els nostres camarades a reflexionar per saber si ells o les seves organitzacions utilitzen el mateix llenguatge o el mateix registre emocional, quan es tracta de l’opressió dels kurds per Turquia o dels tàmils per Sri Lanka, per exemple, que quan tracten de l’opressió dels palestins per Israel. Si la resposta és no, considereu l’impacte polític i les implicacions d’aquest excepcionalisme.
Una aproximació crítica al nacionalisme
Les nacions són construccions socials que funcionen en part per emmascarar les explotacions i les opressions en el seu si, com les que estan lligades a la classe social, al gènere, a la raça o a altres qüestions, en nom d’un “interès nacional” uniforme. El nostre objectiu a llarg termini és una associació lliure de tots els éssers humans, és a dir, un món sense nacions, en el qual les distincions ètniques es dissolguin. No obstant això, transcendir la nacionalitat és difícil de pensar, en un món on hi ha persones oprimides, ocupades i a vegades massacrades a causa de la seva història nacional.
La gent d’esquerres ha d’aixecar-se contra l’opressió de pobles, lligada a la seva nacionalitat. Però hem de reconèixer també que tots els nacionalismes –incloent els dels grups oprimits actualment– són, almenys en potència, vectors d’exclusió i d’opressió. Donar suport al dret de defensar-se d’un poble determinat o de conquerir l’autodeterminació no significa, però, adoptar el seu nacionalisme per procuració. Una esquerra internacionalista no ha d’alçar una bandera nacional ni sostenir un Estat o un moviment nacional sense crítica.
L’esquerra ha de donar suport al dret a l’autodeterminació com una cosa que forma part d’un programa per la igualtat democràtica. Això suposa promoure sobre una mateixa base el dret de tots els pobles a l’autodeterminació i oposar-se a tot programa que ambiciona la dominació d’un poble sobre un altre.
L’objectiu de Hamàs, de reemplaçar la dominació nacionalista jueva per una dominació nacionalista islamista –un Estat teocràtic del qual els “usurpadors” jueus serien expulsats–, és reaccionari. El fet que sigui altament improbable que aconsegueixin el seu fi no fa que la seva meta sigui objectivament més suportable des del punt de vista d’una ambició política democràtica internacionalista.
Antiracisme incondicional
Les raons per les quals cal mantenir-se al costat de les víctimes del racisme no es limiten a la compassió per la sensibilitat ferida de les persones afectades –encara que preocupar-se per això sigui preferible a la indiferència que a vegades exhibeix l’esquerra–. També es deuen al fet que les idees que inciten al sectarisme soscaven els esforços per fer progressar les lluites en favor de la democràcia.
Això suposa rebutjar que la nostra solidaritat contra el racisme depengui de la política.
De la mateixa manera que és injust demanar als palestins (o altres àrabs o musulmans) que condemnin Hamàs, si abans no se’ls concedeix el dret d’ajuda contra el racisme, també és injust demanar als israelians o als jueus de la diàspora que demostrin la seva puresa ideològica –mostrar que són “bons” jueus– sense que el racisme dirigit contra ells sigui pres seriosament.
La solidaritat contra el racisme no ha de dependre de l’aprovació de l’opinió política de la persona o del grup víctima d’aquest racisme. Requereix, per contra, la incondicionalitat de l’oposició al racisme i a altres odis, fins i tot quan els membres del grup víctima del racisme són susceptibles de tenir idees reaccionàries.
L’esquerra pot i ha d’oposar-se incondicionalment al racisme antipalestí i antimusulmà, sense aprovar Hamàs; pot i ha d’oposar-se incondicionalment a l’antisemitisme sense aprovar el xovinisme israelià.
No oferir tribunes als falsos amics
Una particularitat de la crisi actual i de les seves conseqüències és el cinisme amb el qual els militants d’extrema dreta (inclosos purs feixistes i nazis en sentit literal) instrumentalitzen la solidaritat amb els palestins per estendre l’antisemitisme. Alguns d’aquests militants s’uneixen a les manifestacions contra Israel. Molts influencers propalestins amplifiquen l’audiència dels contrainfluencers d’extrema dreta a les xarxes socials, sovint recolzats per xarxes d’influència de l’Estat rus i l’Estat iranià. Al llarg de les setmanes que van seguir el 7 d’octubre, comptes com les de Jackson Hinkle (un promotor del “comunisme MAGA”) i Anastasia Loupis (una militant antivacuna d’extrema dreta) van acumular milions de seguidors entre els usuaris hostils a Israel, gràcies als seus missatges virals (molts dels quals contenien falses informacions) sobre el conflicte.
D’altra banda, l’extrema dreta no és homogènia; i els militants d’extrema dreta antimusulmans –molts dels quals s’han revelat com antisemites també, si es rasca una mica la superfície– instrumentalitzen amb cinisme la por dels jueus i la indignació d’un ampli públic davant del terrorisme de Hamàs per suscitar l’hostilitat antimusulmana i blanquejar la seva reputació de racistes. Hem de desemmascarar i marginalitzar aquests agents repugnants. Hem de traçar línies clares. No podem permetre que el sofriment jueu i palestí sigui instrumentalitzat per actors polítics. Qualsevol grup que ofereixi una tribuna als nazis, als feixistes i als oradors que s’han assimilat a ells han de ser tractats de la mateixa manera que els simpatitzants dels supremacistes blancs.
Conclusió
Hem escrit aquest text com una crítica de les línies que han permeat en gran part en les esquerres. És una crítica des de l’esquerra i per a l’esquerra.
Com a militants d’esquerres i organitzadors de moviments socials, no considerem les tendències que descrivim com a conseqüències inevitables dels principis fundadors de l’esquerra. Les veiem com el resultat de la deformació i l’abandonament d’aquests principis.
Són benvingudes tant les co-signatures, com les signatures d’aquells que aproven algunes parts del text, però no altres, així com les respostes crítiques. Donat el context, acollim de bon grat particularment les respostes, incloses les crítiques, dels palestins i els israelians d’esquerres. Esperem que aquest text contribueixi a un ampli debat sobre la transformació i la renovació de les esquerres.
Veiem aquest esforç de regeneració i transformació com una tasca necessària, per a qualsevol persona que no desitja rebutjar la possibilitat d’un canvi sistèmic. Acollim favorablement el compromís de tota persona compromesa amb aquest canvi i que comprèn que, per ser un instrument eficaç per assolir-lo, les esquerres han de canviar-se a si mateixes.
Autors: Ben Gidley, Daniel Mang, Daniel Randall
Traductor: Joan Torres Palomares